em segueixes?

He estat l’autor d’un experiment sense precedents. Ahir vaig publicar al facebook el estado civil de “casat”. L’objectiu era mesurar el conseqüent impacte. Alguns pensareu, “quina tonteria”, pues si, què passa.

Aquells que no sabeu què és el facebook, sigueu conscients que no sou persones, potser sou éssers vius, però ara l’home ha evolucionat cap a aquesta gilipollada que ens té a tots enganxats.  Animeu-vos a ser persones per favor, a descobrir “el mur” i la “safata d’entrada”. En català té la seva gràcia eh, sembla un doblatge d’aquells mítics de tv3, rollo sèries com Magnum o Dallas.

Tornant a l’impacte del meu experiment, he rebut més de 20 comentaris. Alguns em deien que sóc molt graciós, d’altres que si m’he enmerdat, alguna ha perdut esperances, d’altres que s’han suicidat… El cas és que en menys de 8 hores, tot el planeta s’ha posat en alerta. Per no dir que he rebut una trucada del Zapatero “Cosials, esto va en serio?”, del Rajoy menjant taquitos de queso manxec “pero vamos a ver, por la iglesia, no?”, el Obama:

Obama: lo ves, ya lo decía yo, “yes, we can”

Becario del Pentágono: ya lo decía ya…

Obama: “change”

Becario del Pentágono: change, change, claro.

Obama: nene  no te despistes, prepara el airforceone que voy a la boda. Y quiero crema de cacahuete del Kentucky.

Finalment m’ha trucat el Rubianes “ostia nene, que bonito… voy a llorar, en el mundo hay un soltero menos”. De petit mai sabia què dir quan em preguntàven si tenia algun idol… Sensación de Vivir no va acabar de tocar-me la patata. Però el Pepe si, tot un referent. Gran frase seva “cuando no hablo yo, me aburro”.